dilluns, 11 de maig del 2009

Un poema per als tàctils viatgers i per als altres també

Port of Spain

L'estiu s'estira davant meu amb un badall de gat.
Arbres amb pols als llavis, cotxes fonent-se
dins d'un forn. La calor estaborneix els petaners a la deriva.
Han repintat de rosa el capitoli, i les tanques
del voltant dels parcs del color de la sang rovellada;
junta i cop d'estat, el darrer crit llatí,
crien al balcó. Arbustos cridaners i monòtons
raspatllen l'aire humit amb els ideogrames d'àguiles
sobre les botigues de queviures xineses. Les avingudes forn ofeguen
allà on sastres queixosos s'inclinen sobre màquines velles
cosint Juny i Juliol junts sense costura,
i un espera un llamp com el sentinella armat
espera avorrit el tro d'una escopeta-
però m'alimento de la seva pols, de la seva vulgaritat,
de la inèrcia que omple els exilis amb horror,
de la pols sobre les muntanyes amb llums taronges,
fins i tot del llum del port pudorós
que gira com una sirena de policia. El terror
és local, almenys. Com la bafarada de puta de la magnòlia.
I els lladrucs de gos del llop revolucionari.

La lluna brilla com un botó perdut;
l'aigua negra put sota els llums de sodi
al moll. La nit s'encén tan fermament com
un interruptor, els plats ressonen rere finestres altes,
camino al llarg de murs amb ombres ocasionals
que no diuen res. A vegades, en portes estretes
hi ha vells jugant als jocs tranquils de sempre-
cartes, dames, dòminos. Els hi dóno noms.
La nit és amigable, el dia, tan ferotge com
el nostre futur humà arreu. Puc entendre
l'amor cec de Borges per Buenos Aires,
com un home sent les venes d'una ciutat inflar-se-li a la mà.

De: Derek Walcott, "The fortunate traveller" (1981)