dimarts, 19 de maig de 2009

I avui, Jacques Dupin

Quand pénètre la litigieuse odeur du jasmin

quand pénètre la litigieuse odeur du jasmin
je ne sais où vont mes pas ni ce que sont
les êtres ni quand passera le courant
vous avez l’art de tordre le cou des mots
tout en caressant les choses de la vie
je n’ai d’abri que dans la danse des noms
et de grandes manières, la nuque dégagée
m’empêcheraient d’écrire, de dormir
s’il n’y avait dehors les coquelicots
et le vent qui couche les genêts en fleurs
la vie ne finira jamais ni la lumière
et la mort quand je ferme le poing
n’est qu’une envolée de sable dans l’air

(Jacques Dupin, Rien encore, tout déjà, 1991)


quan penetra la litigiosa olor de gessamí
no sé pas les meves passes on van ni allò que són
els éssers ni quan passarà el corrent
vós teniu l’art de tòrcer el coll dels mots
tot acariciant les coses de la vida
només trobo recer en la dansa dels noms
i les grans maneres, el clatell badat
m’impedirien d’escriure, de dormir
si no hi havia roselles a fora
i el vent que acotxa les argelagues en flor
la vida no s’acabarà mai ni la llum
i la mort quan cloc el puny
no és més que un vol de sorra a l’aire.

(Traducció: Perejaume)

dilluns, 11 de maig de 2009

Un poema per als tàctils viatgers i per als altres també

Port of Spain

L'estiu s'estira davant meu amb un badall de gat.
Arbres amb pols als llavis, cotxes fonent-se
dins d'un forn. La calor estaborneix els petaners a la deriva.
Han repintat de rosa el capitoli, i les tanques
del voltant dels parcs del color de la sang rovellada;
junta i cop d'estat, el darrer crit llatí,
crien al balcó. Arbustos cridaners i monòtons
raspatllen l'aire humit amb els ideogrames d'àguiles
sobre les botigues de queviures xineses. Les avingudes forn ofeguen
allà on sastres queixosos s'inclinen sobre màquines velles
cosint Juny i Juliol junts sense costura,
i un espera un llamp com el sentinella armat
espera avorrit el tro d'una escopeta-
però m'alimento de la seva pols, de la seva vulgaritat,
de la inèrcia que omple els exilis amb horror,
de la pols sobre les muntanyes amb llums taronges,
fins i tot del llum del port pudorós
que gira com una sirena de policia. El terror
és local, almenys. Com la bafarada de puta de la magnòlia.
I els lladrucs de gos del llop revolucionari.

La lluna brilla com un botó perdut;
l'aigua negra put sota els llums de sodi
al moll. La nit s'encén tan fermament com
un interruptor, els plats ressonen rere finestres altes,
camino al llarg de murs amb ombres ocasionals
que no diuen res. A vegades, en portes estretes
hi ha vells jugant als jocs tranquils de sempre-
cartes, dames, dòminos. Els hi dóno noms.
La nit és amigable, el dia, tan ferotge com
el nostre futur humà arreu. Puc entendre
l'amor cec de Borges per Buenos Aires,
com un home sent les venes d'una ciutat inflar-se-li a la mà.

De: Derek Walcott, "The fortunate traveller" (1981)