dimecres, 1 d’abril de 2009

llibres

Fa una temporada que torno a ser molt amiga dels llibres, mmm...

Us en recomano uns quants:

Malina, d'Ingeborg Bachmann, me'l va recomanar la Mariona i li estic molt agraïda. És un pèl fosc però d'una humanitat lluminosa. En recordo amb il·lusió les frases sense acabar, un atreviment que feia tartamudejar la història ben bé quan ho havia de fer. La sensació era de punxar el telèfon de persones ricament fondes.

Després vaig passar a Blai Bonet de qui em quedo amb Míster Evasió, només pel títol ja és recomanable.

També, Chicago, d'Alaa Al Aswani, vius a Chicago amb una colla d'egipcis relacionats amb la facultat de medicina. Comença suau i creix a mesura que s'entrellacen totes les històries.

I el gran descobriment de la Montse Banegas amb Una dona incòmoda, suposo que ja us n'he parlat o en sabeu alguna cosa. Trobo que està tan ben escrit que pot semblar ordinari o poca cosa, a mi em sembla tot el contrari. Vaig notar com si comencés a arribar per fi la força de les dones.

Llavors vaig continuar amb una altra dona. Vaig llegir el Silas Marner de la George Eliot, i vaig fipar amb la llengua del Carner, que l'ha traduït. Ple de detalls, una construcció d'escuradents vocables; que no són tot d'escuradents encastats entre les dents sinó una minuciosa construcció de la història d'uns vilatans anglòfons. Cada personatge nou que apareix et porta una nova història que no hauries sabut mai.

I vaig insistir amb les dones. Ara Ni d'Eva ni d'Adam de l'Amélie Nothomb, al principi em semblava un pèl despullat, després de l'orfebreria de l'Eliot, i després em vaig sentir ben a gust en ple Japó sense moure'm de la poltrona, entre la sobrietat nipona i la hilaritat de la Nothomb.

Llavors, vaig recuperar el Truman Capote amb L'arpa d'herba, potser perquè a la contraportada deia que anava de dues germanes adultes que viuen amb un adolescent; una combinació llaminera, amb perdó. I és així com el títol, l'herba quan hi bufa el vent hi fa de murmurant banda sonora d'uns personatges marginals i sobretot lliures.

Després, he acabat rient molt amb els contes de La intimitat de Marc Romera, no me'n fiava gaire perquè el primer conte em va inspirar sospites d'intent de llibertinatge carregat d'adjectius; però a tota la resta de contes la imaginació et guanya i el sexe creix amb l'adob adjectival pertinent.

I ara m'endinso a Parlem-ne de Julian Barnes, i ja no puc parar de llegir, perquè es veu que m'encanta la intimitat dels altres quan sembla no emmascarar-se gaire.

Vinga, que us ho passeu bé!

Beggar

1 comentari:

Verònica Trena ha dit...

Gràcies, Beggar!, ens cal polpa.