dijous, 19 de març de 2009

Xavier Baró: Lluny del camí ral


Vaig conèixer en Xavier Baró al Cafè Univers, el local que portava amb la se­ua dona, la Glòria, a Almacelles. Am­bient inquiet, càlid, i música excel·lent. Durant els anys que va funcionar, Baró va esforçar-se a fer-ne un local d’art: lectures de manifestos, música i poesia en directe, cine, foto­grafia..., i atreia a Almacelles un públic fidel.
Al Cafè Univers hi havia un racó una mica llòbrec: damunt del piano, un ca­nelobre amb un devessall solidificat de cera lila, verda i rosa, i a la paret els retrats en blanc i negre de Verdaguer, Baudelaire, Rimbaud... Aquella racona­da feia d’escenari.
Darrere la barra, sobre el marc d’un altre quadre, un vaixell de paper –el somni–. Penjades damunt els caps dels navegants ebris, les campanetes acolorides dels llums feien de planetes. L’ambientació del Cafè Univers era simbolista: la pinzellada, la intimitat. Entràvem en un món subjectiu.
Xavier Baró entronca literàriament amb els simbolistes francesos i els mo­dernistes catalans i castellans, i enfon­deix les arrels en la tradició tot abeu­rant-se en les ferides cabaloses de Ver­daguer, d’Ausiàs March..., per arribar als estrats profunds dels trobadors. Un en­filall d’ànimes idealistes (amb dosi vària d’amargor i de sentiment de marginalitat).

L’últim disc de Xavier Baró es titula Lluny del camí ral. Música lliure, feta i deixada, amb un toc delicat d’ironia i crit desesperat. A “Miro amb els meus ulls” el músic s’enfronta, amb autèntic páthos, al sistema politicoeconòmic, el qual posa en evidència amb una valentia com la de Verdaguer a En defensa prò­pia, mentre arrenca de lentranya l’es­sència de les coses.
Lluny del camí ral és, abans de tot, un disc experimental: va fent-se. A “Per valls estranyes” Baró és enigmàtic. Un deix de tristesa, la dissonància i la dis­torsió de la guitarra elèctrica.
Un temps intemporal a “La casa que jo vull”, una concepció àmplia de la cul­tura: cançó mediterrània, de ritme àgil. I sempre un silenci, una gravetat.
“Submergit en el riu”: Cançó d’amor, l’infinit que surt del no-res, una poètica del moviment i la quietud, l’altre i la so­ledat.
“Ora Catalina”: religiositat i esperit medieval, una boira que es perd. La rei­vindicació d’un referent: Pau Riba.
“Murs de silenci”: la llum de la foscor, la veu de l’arcàngel, l’harmonia de pe­dra.
“Vora la mar”, de Verdaguer, s’adapta a un toc de soul.
“Una nit als aiguamolls” és una síntesi magistral de tot Xavier Baró, i al mateix temps és un Xavier Baró del tot inèdit.
I El mag de l’envelat”, un viatge per la gruta. Qui s’hi atreveix?

Víctor Verdú

1 comentari:

tàctil ha dit...

jo he tret el nas per aquí:
http://www.myspace.com/xavierbaro