Olp (desembre 2008)

Ganes de neu, de birres, de retrobada, de descoberta de noves músiques, d'olor de llenya i de vent fogueny ens van portar a enfilar-nos muntanya amunt i topar-nos amb una dona de mar seduïda per les muntanyes del pallars i per un agent secret tot terreny que tant et creua pistes d'esquí amb la moto de neu, com et fa explotar muntanyes per evitar allaus mentre s'oblida els macarrons a la nevera de casa... sí, sí, no rigueu, fixeu-vos que ell no surt a les fotos... tot quadra!! sou fantàstics!! merci per la rebuda. la propera... en ple estiu! (cliqueu la foto... sorpresa!)

Tot pujant a Olp (desembre 1978)

Viatge al passat, als pantalons de pana, als jerseis de coll alt, als anoracs (quina paraula tan genial!) i als renault dels anys d'infantesa!!

Xavier Baró: Lluny del camí ral

Vaig conèixer en Xavier Baró al Cafè Univers, el local que portava amb la se­ua dona, la Glòria, a Almacelles. Am­bient inquiet, càlid, i música excel·lent. Durant els anys que va funcionar, Baró va esforçar-se a fer-ne un local d’art: lectures de manifestos, música i poesia en directe, cine, foto­grafia..., i atreia a Almacelles un públic fidel.
Al Cafè Univers hi havia un racó una mica llòbrec: damunt del piano, un ca­nelobre amb un devessall solidificat de cera lila, verda i rosa, i a la paret els retrats en blanc i negre de Verdaguer, Baudelaire, Rimbaud... Aquella racona­da feia d’escenari.
Darrere la barra, sobre el marc d’un altre quadre, un vaixell de paper –el somni–. Penjades damunt els caps dels navegants ebris, les campanetes acolorides dels llums feien de planetes. L’ambientació del Cafè Univers era simbolista: la pinzellada, la intimitat. Entràvem en un món subjectiu.
Xavier Baró entronca literàriament amb els simbolistes francesos i els mo­dernistes catalans i castellans, i enfon­deix les arrels en la tradició tot abeu­rant-se en les ferides cabaloses de Ver­daguer, d’Ausiàs March..., per arribar als estrats profunds dels trobadors. Un en­filall d’ànimes idealistes (amb dosi vària d’amargor i de sentiment de marginalitat).

L’últim disc de Xavier Baró es titula Lluny del camí ral. Música lliure, feta i deixada, amb un toc delicat d’ironia i crit desesperat. A “Miro amb els meus ulls” el músic s’enfronta, amb autèntic páthos, al sistema politicoeconòmic, el qual posa en evidència amb una valentia com la de Verdaguer a En defensa prò­pia, mentre arrenca de l’entranya l’es­sència de les coses.
Lluny del camí ral és, abans de tot, un disc experimental: va fent-se. A “Per valls estranyes” Baró és enigmàtic. Un deix de tristesa, la dissonància i la dis­torsió de la guitarra elèctrica.
Un temps intemporal a “La casa que jo vull”, una concepció àmplia de la cul­tura: cançó mediterrània, de ritme àgil. I sempre un silenci, una gravetat.
“Submergit en el riu”: Cançó d’amor, l’infinit que surt del no-res, una poètica del moviment i la quietud, l’altre i la so­ledat.
“Ora Catalina”: religiositat i esperit medieval, una boira que es perd. La rei­vindicació d’un referent: Pau Riba.
“Murs de silenci”: la llum de la foscor, la veu de l’arcàngel, l’harmonia de pe­dra.
“Vora la mar”, de Verdaguer, s’adapta a un toc de soul.
“Una nit als aiguamolls” és una síntesi magistral de tot Xavier Baró, i al mateix temps és un Xavier Baró del tot inèdit.
I “El mag de l’envelat”, un viatge per la gruta. Qui s’hi atreveix?

Víctor Verdú

Abans que tot torni a començar

Ha tornat a nevar, però el terra encara era moll de la pluja d'ahir a la nit i no ha agafat. La badia té color de mercuri. La companya és lluny, aquests dies.
Acabo de sentir una entrevista a Marianne Faithfull a la ràdio. Diu: "Quan canto, m'agrada notar com se'm mou el vestit".
Pregunta: Quina relació té per a vostè la música i la posada en escena?
Resposta: En té molta, però no sabria dir ben bé quina. En els concerts, cuido molt la composició escènica, els moviments, tot, però no sé dir exactament com ho faig.
Pregunta: Un concert és la barreja perfecta de música i escena, doncs?
Resposta: Sí. I d'emoció.
Em fa curiositat sentir el seu últim disc, Easy come, easy go. Hi reinterpreta "Solitude", un tema de Duke Ellington i Eddie DeLange que també havia interpretat Billie Holiday. També hi canta una cançó amb Nick Cave, i una altra amb Keith Richards. Sona jazz. Sona negre, encavorcat. Serè. "Easy come, easy go". Però si te'n vas, ja tornaràs.