El Tacte que Té

Composició

2010-05-15T12:49:00.000-07:00

Torno a ser al pla.
Sempre m’acull.
El meu espai il•limitat,
ara trencat.
Però encara puc oblidar-me’n.
L’ordi, verd blanquinós;
garrofers, ametllers, al fons, a l’est.
S’entremesclen espigues, camamilla
i bambarols saturats de color,
com un paper massa ratllat.
Al cel, flocs esqueixats
de núvols, ja aïllats,
arrodonits.

Aquí el meu somni migpartit.
El desig neix de l’enyorança.
Al nord, la paret de muntanyes
es replega i s’aixeca, ombrejada.

Un riu de formigues, agosarades,
creua el camí.
Ha començat
el concert anual de les cigales.
La llum baixa filtrada
pels cúmuls.
És alta l’estrella del dia,
i s’afuen les pinzellades onejants del blat.
La papallona blanca,
discretament, esclata.

La fondalada és fresca;
el card, lila.
Viatja el pol•len.
Se senten les campanes celestials.

Víctor Verdú

Bona escriptura a la xarxa

2009-06-17T11:45:00.000-07:00

M'ha agradat molt i molt descobrir el bloc de La Marlene, "la Veïna de l'àrtic": http://laveinadelartic.blogspot.com/
Per què? Llegiu-lo i deixeu-vos-hi atrapar...

Postals de la penúltima gran ciutat d'Occident

2009-05-21T10:24:00.000-07:00

2009-05-21T07:49:00.000-07:00

I avui, Jacques Dupin

2009-05-19T02:48:00.000-07:00

Quand pénètre la litigieuse odeur du jasmin

quand pénètre la litigieuse odeur du jasmin
je ne sais où vont mes pas ni ce que sont
les êtres ni quand passera le courant
vous avez l’art de tordre le cou des mots
tout en caressant les choses de la vie
je n’ai d’abri que dans la danse des noms
et de grandes manières, la nuque dégagée
m’empêcheraient d’écrire, de dormir
s’il n’y avait dehors les coquelicots
et le vent qui couche les genêts en fleurs
la vie ne finira jamais ni la lumière
et la mort quand je ferme le poing
n’est qu’une envolée de sable dans l’air

(Jacques Dupin, Rien encore, tout déjà, 1991)

quan penetra la litigiosa olor de gessamí
no sé pas les meves passes on van ni allò que són
els éssers ni quan passarà el corrent
vós teniu l’art de tòrcer el coll dels mots
tot acariciant les coses de la vida
només trobo recer en la dansa dels noms
i les grans maneres, el clatell badat
m’impedirien d’escriure, de dormir
si no hi havia roselles a fora
i el vent que acotxa les argelagues en flor
la vida no s’acabarà mai ni la llum
i la mort quan cloc el puny
no és més que un vol de sorra a l’aire.

(Traducció: Perejaume)

Un poema per als tàctils viatgers i per als altres també

2009-05-11T02:43:00.000-07:00

Port of Spain

L'estiu s'estira davant meu amb un badall de gat.
Arbres amb pols als llavis, cotxes fonent-se
dins d'un forn. La calor estaborneix els petaners a la deriva.
Han repintat de rosa el capitoli, i les tanques
del voltant dels parcs del color de la sang rovellada;
junta i cop d'estat, el darrer crit llatí,
crien al balcó. Arbustos cridaners i monòtons
raspatllen l'aire humit amb els ideogrames d'àguiles
sobre les botigues de queviures xineses. Les avingudes forn ofeguen
allà on sastres queixosos s'inclinen sobre màquines velles
cosint Juny i Juliol junts sense costura,
i un espera un llamp com el sentinella armat
espera avorrit el tro d'una escopeta-
però m'alimento de la seva pols, de la seva vulgaritat,
de la inèrcia que omple els exilis amb horror,
de la pols sobre les muntanyes amb llums taronges,
fins i tot del llum del port pudorós
que gira com una sirena de policia. El terror
és local, almenys. Com la bafarada de puta de la magnòlia.
I els lladrucs de gos del llop revolucionari.

La lluna brilla com un botó perdut;
l'aigua negra put sota els llums de sodi
al moll. La nit s'encén tan fermament com
un interruptor, els plats ressonen rere finestres altes,
camino al llarg de murs amb ombres ocasionals
que no diuen res. A vegades, en portes estretes
hi ha vells jugant als jocs tranquils de sempre-
cartes, dames, dòminos. Els hi dóno noms.
La nit és amigable, el dia, tan ferotge com
el nostre futur humà arreu. Puc entendre
l'amor cec de Borges per Buenos Aires,
com un home sent les venes d'una ciutat inflar-se-li a la mà.

De: Derek Walcott, "The fortunate traveller" (1981)

Un altre llibret

2009-04-01T12:22:00.000-07:00

Parlant de llibres, acaba de sortir Nueve fresquíssimos d'Espanya. Se'n faran dues presentacions: la primera, el 30 de maig al Big Bang (Raval) i el 31 de maig a l'Heliogàbal.

Nueve fresquíssimos d’Espanya és una acurada selecció d’autors

(Roger Atrofe,

F. P. Domènech,

Sebastià Jovani,

Lucía Lijtmaer,

Cesc Martínez,

Eduard Mont de Palol,

Juan Nicho,

Lucas Quejido,

i Xavier Tort),

potser barcelonins, diuen que catalans, que comparteixen, entre d’altres coses, una condició fins ara espectral. Es tracta de joves escriptors la dimensió poètica dels quals romania fins ara oculta. Inèdits, impostats en d’altres avatars o senzillament presos pel virus de la parsimònia, aquests poetes fantasmagòrics han trobat finalment la manera d’establir contacte amb el que s’agita a l’altra banda del mirall que, ves per on, resulta no ser un mirall sinó una finestra amb les juntures un pèl enferrinxades.

És aquesta naturalesa latent i soterrada, juntament amb una més que volguda consonància pel que fa a les respectives topografies personals i derives nocturnes, el que otorga una identitat comuna a aquest aplec de versaires. Això i, naturalment (o al menys a nosaltres ens sembla natural), la seva més absoluta manca d’escrúpols, cotilles, prejudicis i roba de marca. Tot plegat, doncs, vímets per a la constitució d’una antologia generacional destinada a acabar amb totes les antologies i arruinar tota generació futura…
Podrien haver estat deu, però sabem que en aquest país de consumisme tan recatat els dos dígits fan respecte. Així que s’han quedat en nou, que ve a ser anunci de novetat, o potser de nueve, que refereix al present d’algun fenomen atmosfèric igualment inèdit, que just ara sembla encetar-se. Sigui com sigui, l’important es la frescor. La d’aquests fins ara espectres que encara belluguen.

Acabat d’imprimir a Barcelona el març 2009.

Aquest llibre és una co-producció de Nueve fresquíssimos d’Espanya, Produccionsescopeta, Usted es un colectivo, Hara Kraan, Arturo Bastón, Marc Estru, Iván López Cabello, Marcel Duran, Bieloieva, Claudia Foguel Carmona, Joan Cararach, Montse Basté, Arnald Mont, Juan Ramón Guzmán Serra, Ausiàs Acarín, Aimar Pérez Galí, Miquel Cabal Guarro, Maria Lazaro, Jaume C. Pons, Meritxell Torné, Eduard Escoffet, Lola y Jaime, Alba Colombo, Héctor Delgado Pérez, Jordi Perdigó, Alfonso López, Jutlustaja Trammis, Enric Casasses, Alfred Salat, Lluisa Martínez, Marc Alba, Ignasi Llobera Puig, Eva Alfama, Guerau Forasté Masgrau, Andrea Martínez, Asociación Cultural Albricias, Marc Roselló, Portalnou, C. Tascón, Marçal Sambola Civit, Ana Navarro Casado, José Luis Costa García, Marc Castañé Muntané, Míriam Rius, Eduard Modolell Loaysa, Miguel Ángel Segura, Xavier Pichaco Roé, Xemena Isalgué Riera, M&E, Anna Sánchez, Francesc Palau, Eduard Prats Molner, Memi March, Pau Riba, Jordi Viada, Víctor Verdú, Eva Auracher, Estudi Jazzbo, Ferran Roselló Cases, Meritxell Gené Hidalgo, Cristina Carulla Cucci, Aram Canal del Campo, Pere Sousa, María Pilar Guijosa, Carla Sospedra, el Amante Infiel del Mercenario, Jordi, Deborochka i una persona de qui no en sabem ni el nom ni l’adreça.

Assessorament lingüístic: Hara Kraan

Disseny i maquetació: Oriol Luna

C. S. K.

llibres

2009-04-01T02:50:00.000-07:00

Fa una temporada que torno a ser molt amiga dels llibres, mmm...

Us en recomano uns quants:

Malina, d'Ingeborg Bachmann, me'l va recomanar la Mariona i li estic molt agraïda. És un pèl fosc però d'una humanitat lluminosa. En recordo amb il·lusió les frases sense acabar, un atreviment que feia tartamudejar la història ben bé quan ho havia de fer. La sensació era de punxar el telèfon de persones ricament fondes.

Després vaig passar a Blai Bonet de qui em quedo amb Míster Evasió, només pel títol ja és recomanable.

També, Chicago, d'Alaa Al Aswani, vius a Chicago amb una colla d'egipcis relacionats amb la facultat de medicina. Comença suau i creix a mesura que s'entrellacen totes les històries.

I el gran descobriment de la Montse Banegas amb Una dona incòmoda, suposo que ja us n'he parlat o en sabeu alguna cosa. Trobo que està tan ben escrit que pot semblar ordinari o poca cosa, a mi em sembla tot el contrari. Vaig notar com si comencés a arribar per fi la força de les dones.

Llavors vaig continuar amb una altra dona. Vaig llegir el Silas Marner de la George Eliot, i vaig fipar amb la llengua del Carner, que l'ha traduït. Ple de detalls, una construcció d'escuradents vocables; que no són tot d'escuradents encastats entre les dents sinó una minuciosa construcció de la història d'uns vilatans anglòfons. Cada personatge nou que apareix et porta una nova història que no hauries sabut mai.

I vaig insistir amb les dones. Ara Ni d'Eva ni d'Adam de l'Amélie Nothomb, al principi em semblava un pèl despullat, després de l'orfebreria de l'Eliot, i després em vaig sentir ben a gust en ple Japó sense moure'm de la poltrona, entre la sobrietat nipona i la hilaritat de la Nothomb.

Llavors, vaig recuperar el Truman Capote amb L'arpa d'herba, potser perquè a la contraportada deia que anava de dues germanes adultes que viuen amb un adolescent; una combinació llaminera, amb perdó. I és així com el títol, l'herba quan hi bufa el vent hi fa de murmurant banda sonora d'uns personatges marginals i sobretot lliures.

Després, he acabat rient molt amb els contes de La intimitat de Marc Romera, no me'n fiava gaire perquè el primer conte em va inspirar sospites d'intent de llibertinatge carregat d'adjectius; però a tota la resta de contes la imaginació et guanya i el sexe creix amb l'adob adjectival pertinent.

I ara m'endinso a Parlem-ne de Julian Barnes, i ja no puc parar de llegir, perquè es veu que m'encanta la intimitat dels altres quan sembla no emmascarar-se gaire.

Vinga, que us ho passeu bé!

Beggar

Olp (desembre 2008)

2009-03-31T19:36:00.001-07:00

Ganes de neu, de birres, de retrobada, de descoberta de noves músiques, d'olor de llenya i de vent fogueny ens van portar a enfilar-nos muntanya amunt i topar-nos amb una dona de mar seduïda per les muntanyes del pallars i per un agent secret tot terreny que tant et creua pistes d'esquí amb la moto de neu, com et fa explotar muntanyes per evitar allaus mentre s'oblida els macarrons a la nevera de casa... sí, sí, no rigueu, fixeu-vos que ell no surt a les fotos... tot quadra!! sou fantàstics!! merci per la rebuda. la propera... en ple estiu! (cliqueu la foto... sorpresa!)

Tot pujant a Olp (desembre 1978)

2009-03-31T19:04:00.000-07:00

Viatge al passat, als pantalons de pana, als jerseis de coll alt, als anoracs (quina paraula tan genial!) i als renault dels anys d'infantesa!!

Xavier Baró: Lluny del camí ral

2009-03-19T14:53:00.000-07:00

Vaig conèixer en Xavier Baró al Cafè Univers, el local que portava amb la seua dona, la Glòria, a Almacelles. Ambient inquiet, càlid, i música excel·lent. Durant els anys que va funcionar, Baró va esforçar-se a fer-ne un local d’art: lectures de manifestos, música i poesia en directe, cine, fotografia..., i atreia a Almacelles un públic fidel.
Al Cafè Univers hi havia un racó una mica llòbrec: damunt del piano, un canelobre amb un devessall solidificat de cera lila, verda i rosa, i a la paret els retrats en blanc i negre de Verdaguer, Baudelaire, Rimbaud... Aquella raconada feia d’escenari.
Darrere la barra, sobre el marc d’un altre quadre, un vaixell de paper –el somni–. Penjades damunt els caps dels navegants ebris, les campanetes acolorides dels llums feien de planetes. L’ambientació del Cafè Univers era simbolista: la pinzellada, la intimitat. Entràvem en un món subjectiu.
Xavier Baró entronca literàriament amb els simbolistes francesos i els modernistes catalans i castellans, i enfondeix les arrels en la tradició tot abeurant-se en les ferides cabaloses de Verdaguer, d’Ausiàs March..., per arribar als estrats profunds dels trobadors. Un enfilall d’ànimes idealistes (amb dosi vària d’amargor i de sentiment de marginalitat).

L’últim disc de Xavier Baró es titula Lluny del camí ral. Música lliure, feta i deixada, amb un toc delicat d’ironia i crit desesperat. A “Miro amb els meus ulls” el músic s’enfronta, amb autèntic páthos, al sistema politicoeconòmic, el qual posa en evidència amb una valentia com la de Verdaguer a En defensa pròpia, mentre arrenca de l’entranya l’essència de les coses.
Lluny del camí ral és, abans de tot, un disc experimental: va fent-se. A “Per valls estranyes” Baró és enigmàtic. Un deix de tristesa, la dissonància i la distorsió de la guitarra elèctrica.
Un temps intemporal a “La casa que jo vull”, una concepció àmplia de la cultura: cançó mediterrània, de ritme àgil. I sempre un silenci, una gravetat.
“Submergit en el riu”: Cançó d’amor, l’infinit que surt del no-res, una poètica del moviment i la quietud, l’altre i la soledat.
“Ora Catalina”: religiositat i esperit medieval, una boira que es perd. La reivindicació d’un referent: Pau Riba.
“Murs de silenci”: la llum de la foscor, la veu de l’arcàngel, l’harmonia de pedra.
“Vora la mar”, de Verdaguer, s’adapta a un toc de soul.
“Una nit als aiguamolls” és una síntesi magistral de tot Xavier Baró, i al mateix temps és un Xavier Baró del tot inèdit.
I “El mag de l’envelat”, un viatge per la gruta. Qui s’hi atreveix?

Víctor Verdú

Abans que tot torni a començar

2009-03-15T11:05:00.000-07:00

Ha tornat a nevar, però el terra encara era moll de la pluja d'ahir a la nit i no ha agafat. La badia té color de mercuri. La companya és lluny, aquests dies.
Acabo de sentir una entrevista a Marianne Faithfull a la ràdio. Diu: "Quan canto, m'agrada notar com se'm mou el vestit".
Pregunta: Quina relació té per a vostè la música i la posada en escena?
Resposta: En té molta, però no sabria dir ben bé quina. En els concerts, cuido molt la composició escènica, els moviments, tot, però no sé dir exactament com ho faig.
Pregunta: Un concert és la barreja perfecta de música i escena, doncs?
Resposta: Sí. I d'emoció.
Em fa curiositat sentir el seu últim disc, Easy come, easy go. Hi reinterpreta "Solitude", un tema de Duke Ellington i Eddie DeLange que també havia interpretat Billie Holiday. També hi canta una cançó amb Nick Cave, i una altra amb Keith Richards. Sona jazz. Sona negre, encavorcat. Serè. "Easy come, easy go". Però si te'n vas, ja tornaràs.

La ploma que (no) es va perdre

2009-02-06T08:05:00.001-08:00

[ploma d'en Francesc Trabal]

Quina emoció, poder tornar a agafar la meva ploma, tants anys després. I quina recança!

2009-01-19T11:55:00.000-08:00

Primavera a Almenar.

2009-01-19T11:35:00.000-08:00

La Mariona va fer la proposta que per encetar eltactequetenia hi publiqués un poema del meu segon llibre, Indicis, que sortirà la tardor que ve. He triat aquest:

Un somni

Feia classe a tercer d’ESO però, deixant els alumnes sols, me n’he anat cap al riu. Prop de la pollancreda, emboirada, m’he trobat tres persones: un matrimoni gran que sovint llegeix el diari a la biblioteca del poble i una dona (una tia meva?). Buscàvem alguna cosa; potser hem canviat alguna frase. Quan ja marxàvem –ells davant meu, tres esquenes– un cercle de boira s’ha il·luminat al voltant d’un focus intensíssim. N’ha aparegut una dona morena, de cabellera llarga, que portava una copa de vi en una mà. Elegantment i lenta, s’asseia a l’herba, s’hi estirava, hi rodolava. M’ha guiat fins a l’ampla riba del riu, on tot de gent reposava a la grava i les parelles es besaven.

Val a dir que en circula una versió d'una poetessa de la vall veïna, que va potenciar-ho de la següent faisó:

Una dona morena,
de cabellera llarga,
copa de vi en la mà,
elegantment i lenta,
s’asseia a l’herba,
s’hi estirava,
hi rodolava.

M’ha guiat fins a l’ampla riba del riu,
on tot de gent reposava a la grava
i les parelles es besaven.

2009-01-19T04:44:00.000-08:00

Desvetllem El Tacte que Té després d'una escapada cap a Vic i Banyoles en què, conduint ja de nit, vam veure una llum en el cel que podria estar relacionada amb allò que, l'endemà, al diari Avui, anomenaven "bola de foc" i "meteorit", segons les impressions d'una quinzena de persones que havien trucat al telèfon d'Emergències.

Víctor Verdú

2008-02-01T10:21:00.001-08:00

Ens hi llancem?